No cal dir gaire cosa

Estàndard

Pensem que, de vegades, no cal dir gaire cosa, perquè l’essencial, el realment necessari, el més bàsic de tot és fer costat i auxiliar els més vulnerables. I és que no podem esborrar els malsons, ni les experiències terrorífiques que han viscut i que encara viuen molts ucraïnesos. Però el que sí que podem fer és treballar nit i dia perquè tothom pugui sentir-se ben acompanyat i ben estimat. Per aquest motiu, avui no volem perdre el temps enraonant gaire. Cal continuar fent feina, arreu del món i també a casa nostra, per tal de protegir la humanitat i perquè finalitzin totes les guerres actives que actualment hi ha en el nostre món. Vols sumar-t’hi i col·laborar amb el nostre propòsit? T’estem esperant! Som-hi! Qualsevol gran canvi comença sempre fent un primer pas.

Dispositiu especial d’acollida

Estàndard

No costa gaire imaginar quin és el perfil de les persones que estan arribant des d’Ucraïna. N’hi ha que han hagut de recórrer fins a cinc països abans d’arribar a Catalunya i això, entre molts altres factors, provoca que arribin emocionalment i físicament esgotats. Per alguns, fins i tot, encara resta una bona part del camí fins que no puguin arribar a la seva destinació final en alguna ciutat concreta de la península encara distanciada. D’altres, però, ja tenen la possibilitat de participar en el programa de refugiats en fase zero; i és en aquests casos quan s’activa un dispositiu especial d’acollida que està format per traductors, treballadors socials, un equip de l’ERIE psicosocial (Equip de Resposta Immediata en Emergències) amb psicòleg i socorrista, un equip de l’ESIE (Equip de Sensibilització i Informació en Emergències) per tal d’atendre els infants, i un equip de conductors i logística que facilitarà el transport de les famílies allà on podran hostatjar-se a partir d’ara. Continuem treballant perquè l’acollida d’aquestes persones es dugui a terme de la millor manera possible: tot recordant que el nostre principi d’humanitat ens empeny a esforçar-nos per prevenir i alleujar el patiment de qualsevol persona i en qualsevol situació.

Arribada de refugiats

Estàndard

Ja fa dies que s’està produint una arribada de refugiats a Catalunya que fugen del conflicte d’Ucraïna. Segons ha informat Enric Morist, Coordinador de Creu Roja Catalunya, l’acollida que els estem oferint forma part d’un operatiu multidisciplinari en el qual intervenen els nostres companys i companyes dels Equips de Resposta Immediata d’Emergència, d’Intervenció Psicosocial, de Logística, de Creu Roja Joventut, dels Equips de Refugiats i Immigrants, etc. I és que sabem prou bé que, més enllà dels tràmits administratius i sanitaris que aquestes persones hauran d’anar fent, de moment, el més important és que tothom pugui rebre una acollida càlida i que puguem determinar quines són les necessitats urgents que s’han d’atendre. Aconseguir, per exemple, que en uns moments estressants o d’ansietat els infants puguin gaudir d’un espai segur i tranquil on evadir-se, jugar, pintar i oblidar-se una mica de la gravetat de la situació actual, és un dels objectius prioritaris. Cal treballar, doncs, i sumar esforços perquè l’acollida d’aquestes persones la puguem dur a terme amb la màxima calidesa i humanitat possible.

Des de l’aigua

Estàndard

Sovint, quan es parla sobre migració o persones refugiades, es recorre a conceptes abstractes com a «fronteres» o «economia», i ens oblidem que són vides humanes, amb les seves històries particulars, les que estan en joc. Des de l’aigua, envoltats de mar i ones, un grup de joves migrants narren les seves pròpies experiències viatjant d’Àfrica a Europa. Des de l’aigua és un llibre de l’Eva Miquel per a reflexionar sobre l’actual crisi de persones refugiades al Mediterrani, però extrapolable a qualsevol altra crisi migratòria. Des de la Creu Roja Cambrils us el recomanem tot recordant que diumenge vinent, el 20 de juny, serà el Dia Mundial de les Persones Refugiades, un bon moment per a prendre consciència del que comporta, per exemple, haver de deixar el teu país d’origen per establir-te en un altre lloc de forma permanent, i haver de fer-ho tot arriscant fins i tot la vida.

Fortalesa interior

Estàndard

A milions de persones d’arreu del món, la pandèmia els ha allunyat de la família i dels amics, però per a molts altres, la separació dels seus éssers més estimats no ha estat cap novetat afegida. És el cas, per exemple, del Hussein, que va haver de fugir del conflicte sirià el 2015, tot formant part de la gran onada de migrants que varen arribar a Europa des del Pròxim Orient. És ben curiós, però, com molts dels mecanismes i dels recursos de creixement personal que s’ha vist obligat a desenvolupar durant els darrers anys per afrontar l’aïllament i la soledat, ara, durant la pandèmia, li estan resultant molt útils. Malauradament, mentre ell viu a Amsterdam com a sol·licitant d’asil que col·labora activament en benefici de la comunitat que l’acull, la mare, el pare i els seus set germans, viuen dispersos per Síria, Kuwait i Europa. Malgrat tot, ell ho té molt clar quan ens suggereix que, davant les dificultats de qualsevol mena, fins i tot les associades a la pandèmia, el que hem de fer és cercar al nostre interior tot allò que ens pugui donar estabilitat i alimentar la nostra fortalesa interna amb determinació i un bon somriure.

El somni de Simpara

Estàndard

Mady Fone Simpara va ser rescatat per Salvament Marítim el 29 d’agost, juntament amb 69 persones més. Va ser acollit a Màlaga per la Creu Roja durant algunes setmanes fins que va poder restablir els seus contactes. Simpara, però, no va arribar a Europa completament sol, sinó que ho va fer amb un somni, amb un objectiu concret, i la seva determinació per tal d’assolir-lo és absoluta. Imagineu quin podria aquest somni…? Us oferirem una pista: Mady Fone és el fill d’Amara Simpara, un antic jugador de futbol de Mali a qui l’any 1971 van designar com a millor jugador del país. Per a més informació, mireu el següent vídeo.

El banc vermell de Madad

Estàndard

Vuit anys després de l’inici de la guerra de Síria, sembla que ni el conflicte ni les conseqüències d’aquesta greu tragèdia no s’aturen. Per això, des del Moviment de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja continuem acompanyant a les comunitats de desplaçats interns i també a tots aquells que han optat per refugiar-se més enllà de les fronteres del seu país. En aquest sentit, també volem donar a conèixer el projecte #Madad d’EU Neighbourhood & Enlargement: una experiència de realitat virtual que ofereix a l’espectador la possibilitat de visitar un camp de refugiats sirians i de posar cara a les persones que hi viuen, un vídeo de 360º sobre el qual et podràs moure amb el ratolí i que voldríem que servís per generar consciència, comprensió i empatia.

Aturem aquesta massacre

Estàndard

Aviat farà set anys de l’inici de la guerra de Síria, set anys d’infortuni, de calamitat, de barbàrie i de catàstrofe humanitària. Les víctimes civils es multipliquen cada dia. Qui no ha mort, lluita per sobreviure entre les runes, o fuig a la recerca de refugi i d’acollida. Durant aquesta setmana, els enfrontaments s’han intensificat i han estat especialment mortífers. Necessitem urgentment que els equips de la Creu Roja puguin ingressar a les zones afectades per tal de prestar assistència als ferits. El personal sanitari que treballa a l’est de Ghouta, per exemple, ja no dóna l’abast a causa del gran nombre de persones afectades. Falten medicaments i material quirúrgic, sobretot després dels atacs a les instal·lacions de salut. Les víctimes ferides estan morint simplement perquè no poden rebre atenció mèdica a temps; i en algunes zones hi ha famílies senceres que no tenen cap lloc segur a on anar. Cal finalitzar aquesta bogeria. Els civils no poden ser objecte d’atac. No ens oblidem de Síria, si us plau. Aturem aquesta massacre.

Crisi humanitària a Myanmar

Estàndard

Rakhine és l’estat més pobre de Myanmar i, al llarg dels anys, ha estat greument afectat per situacions de violència i altres catàstrofes, com les inundacions. Actualment, els diferents brots de violència han forçat la fugida de milers de persones cap a Bangla Desh en molt poc temps. En conseqüència, els organismes internacionals d’assistència afronten un desafiament únic: garantir que els afectats puguin rebre socors bàsics enmig d’aquesta greu crisi humanitària. Des del Moviment Internacional de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja, també estem intensificant les operacions a Myanmar i a Bangla Desh, especialment a les zones frontereres.

Volem advertir la població mundial quant a la gravetat de les circumstàncies: la vida dels qui pateixen aquesta tràgica situació s’ha tornat insostenible; enmig del caos, moltes persones han estat separades de les seves famílies i amics; les condicions climàtiques desfavorables també representen una amenaça per a la salut i el benestar dels desplaçats, ja que els refugis són inadequats i totalment insuficients per albergar l’afluència de persones que s’han concentrat a les zones frontereres. Lamentablement, molts han hagut de fugir sense res, i la majoria són nens: els més vulnerables davant els efectes d’aquesta tràgica situació.

En definitiva, és crucial que, entre tots, intensifiquem l’assistència humanitària per tal d’atendre les necessitats més urgents i, sobretot, és indispensable que no ens oblidem d’aquest drama humanitari. Avui són ells, demà podríem ser nosaltres.

Fotografia: Sheikh Mehedi Morshed / ICRC / CC BY-NC-ND

Sense cames però amb esperança

Estàndard

Chayakh va patir lesions a les dues cames per l’explosió d’una mina el 1977, durant el conflicte entre el Marroc i el Front Polisari. Amb les cames amputades, va creure que ja mai podria portar una vida normal. Però gràcies a les pròtesis i a una atenció adequada, i sobretot en virtut de la seva valentia i perseverança, avui pot viure de manera activa i independent.

“Em dic Chayakh Oueld Selma El Abdallah. Sóc sahrauí. Una mina antitancs em va malferir: una fractura doble en una cama i una altra de simple a l’altra. Gràcies a Déu un grup de sahrauís passava per aquell indret. Em van portar a Tindouf i allà vaig rebre assistència mèdica. En despertar, vaig descobrir que m’havien amputat les dues cames; i de seguida vaig pensar que seria totalment impossible viure en aquell estat perquè una persona amputada és com algú que ben bé no existeix. Gràcies a Déu vaig tenir l’oportunitat de casar-me i tenir fills. Ara, fins i tot puc conduir vehicles i treballar gràcies als especialistes que van substituir les meves cames per pròtesis. El primer que vaig haver de fer va ser aprendre a caminar. Posteriorment vaig començar a fabricar maons d’argila i fer treballs de construcció, tallar fusta i ocupar-me del bestiar. Tal com veuen, puc fer de tot perquè, de fet, quan confies en tu mateix ets capaç de tot”.