Continuem a Ucraïna

Estàndard

Després de dos mesos de guerra, les conseqüències continuen sent dramàtiques. Segons l’ONU, el nombre de víctimes civils reconegudes a la guerra d’Ucraïna ja s’acosta a les 5.000, amb 2.072 morts i 2.818 ferits. La inflació derivada d’aquesta situació ja enfosqueix l’horitzó econòmic mundial, i s’estima que més de cinc milions de persones s’han vist obligades a abandonar Ucraïna, a més de les més de set milions que encara són desplaçades dins del país. Perquè tot canvia i, alhora, res no ho fa, davant de la multitud de factors que desestabilitzen la possibilitat de la pau, els principis de Creu Roja resplendeixen com el far que guia les nostres accions humanitaries. Resta pendent, però, esbrinar com s’afrontarà el futur, quan la guerra arribi al final; i és que, tal com diu Sara Escudero, delegada internacional d’emergències de Creu Roja Espanyola a Polònia, “aquesta crisi no finalitzarà el dia que deixi de travessar gent la frontera, sinó quan tots els qui han marxat puguin retornar a casa de forma segura i puguin reconstruir el territori i les seves vides, i això és molt més complicat que reconstruir una edificació”. Mentrestant, ho repetim, els principis de Creu Roja, eterns i immutables, continuaran indicant-nos quin és el camí pel qual hem de transitar.

Armes autònomes

Estàndard

Viure en un món en el qual una arma autònoma pugui determinar si vius o mors, no és pas acceptable. No obstant això, els governs estan invertint, com mai abans ho havien fet, per tal d’aconseguir armament avantguardista de tota mena (drons, robots, submarins, tancs…) amb la finalitat de seleccionar objectius militars i atacar-los sense cap mena d’intervenció humana. Resulta evident, per tant, que les armes que avui, de forma remota, controlen els combatents, aviat seran controlades únicament per sensors i per algoritmes.

T’imagines que un vehicle sense conductor pogués circular per una ciutat amb una metralladora que disparés de forma autònoma? O que els sensors de contacte, tèrmics, òptics o d’infrarojos es poguessin fer servir per activar un robot armat en un punt de control. O que un gran nombre de drons armats, interconnectats com un eixam, poguessin dur a terme un atac conjunt al bell mig d’una ciutat? No és difícil d’imaginar que això pugui passar, oi? Com tampoc és difícil de creure que una arma autònoma pugui confondre fàcilment un vehicle militar amb un cotxe familiar o, encara, un civil amb un soldat. De fet, fins i tot quan les armes autònomes puguin triar l’objectiu correcte, els riscos per a civils i infraestructures essencials sempre seran difícils de mesurar i de limitar tal com exigeixen les lleis de la guerra.

Els desenvolupadors de tecnologies digitals ja ens han advertit, tot dient que les màquines mai no podran aportar una humanitat genuïna, per molt que siguin capaces de fingir-ho. Per tant, si no volem que les nostres cares, els nostres moviments, els nostres gestos, la nostra comunicació, la nostra ubicació, o les matrícules dels nostres cotxes siguin el detonant d’una arma autònoma qualsevulla, els governs han d’actuar immediatament. I de la mateixa manera que ja es va fer amb les mines terrestres antipersonals, amb les armes làser encegadores o amb les bombes de dispersió, ara necessitem, urgentment, un nou tractat, legalment vinculant, per protegir els civils i els combatents dels horrors de la guerra. Cal prohibir les armes autònomes impredictibles per protegir la humanitat.

Una dècada de pèrdues

Estàndard

Aquesta setmana s’han complert deu anys de l’inici de la Guerra de Síria, deu anys d’una tortura infinita i cruel, de pèrdues irreparables, de tortures i de mort. Per això mateix, tot coincidint amb l’inici d’aquesta segona dècada de la crisi humanitària, des del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) hem realitzat una enquesta entre 1400 sirians d’entre 18 i 25 anys, amb l’objectiu de denunciar les conseqüències de la guerra i, sobretot, amb el propòsit que ningú s’oblidi del que està passant a l’altra riba del Mediterrani, en un lloc ben proper als nostres cors, on la majoria dels joves han hagut d’abandonar tant la seva llar com la seva feina o els seus estudis, o encara han perdut familiars o amics propers. I malgrat tot, cal apuntar que molts d’aquests joves sirians enquestats s’han manifestat optimistes quant al futur. De fet, les seves esperances i aspiracions per a la pròxima dècada són desitjos universals: seguretat i estabilitat, la possibilitat de tenir una família i una feina ben remunerada, una atenció sanitària digna, serveis socials bàsics accessibles, i sobre tot l’acabament definitiu de l’agitació i del conflicte bèl·lic. Col·laborem tots, doncs, perquè això sigui possible i perquè aquests deu anys d’horror cessin com més aviat millor.

Què busca el Pare Noel?

Estàndard

Commocionat pel caos i el perill, el Pare Noel passeja per una ciutat que està en guerra. Tot ha estat arrasat. Imperen la destrucció, el dolor i la por. Plouen les bales mentre les persones tracten de fugir per salvaguardar les seves vides. El Pare Noel sembla perdut i desorientat; ell també està cansat i té la cara demacrada. El seu vestit, atrotinat, i la seva barba no llueixen com ho han fet sempre. Busca quelcom que encara no ha trobat, o potser busca alguna persona, com fan tots aquells que s’han vist obligats a separar-se dels éssers estimats per culpa dels conflictes, les migracions o les catàstrofes naturals. Trobarà el Pare Noel allò que cerca?

Per què ningú parla del Iemen?

Estàndard

La situació actual al Iemen és dramàtica. Les parts bel·ligerants ignoren el Dret Internacional Humanitari (les lleis de la guerra que protegeixen els civils) i, com a conseqüència d’això, la destrucció, el sofriment, la fam extrema i la mort s’estenen pel territori. A Hodeida, per exemple, la ciutat natal del Mihad i els seus germans, els atacs han posat en perill l’hospital d’Al-Thawara, el centre sanitari més gran de la ciutat i un dels pocs que encara segueixen en funcionament. Fa poc, els equips de la Creu Roja van visitar algunes de les famílies desplaçades a una escola d’Hodeida i van comprovar que només menjaven farina diluïda o una petita porció d’arròs. La població iemenita no pot esperar més temps. S’ha d’actuar immediatament. Cal aturar l’espiral de violència amb mesures urgents. Parlem-ne! Qualsevol iniciativa de pau serà benvinguda. Cal que arribi almenys una tènue llum d’esperança, també per a tots els que pateixen en aquest racó del planeta. No ens oblidem del Iemen.

Quan tanco els ulls, recordo

Estàndard

Avui en dia, les xifres de desplaçaments forçats al món són desorbitades i ens fan estar alerta. Més de 68 milions de persones fugen a conseqüència de les persecucions, els conflictes, la violència generalitzada i la vulneració dels drets humans. Darrere d’aquestes xifres hi ha persones: dones, homes, infants, famílies senceres que s’han vist obligades a abandonar les seves llars, a la recerca d’una nova vida lliure de violència. Tot considerant aquest context de migració forçosa, la Creu Roja a Catalunya presenta “Quan tanco els ulls, recordo”, un còmic documental de no-ficció i una excel·lent eina per a fer incidència i sensibilitzar el nostre entorn en relació a les causes i les conseqüències dels desplaçaments forçats. Tant de bo que aquesta iniciativa contribueixi a la defensa, garantia i exercici de la pau, perquè tothom pugui gaudir d’una vida lliure de violències. Ens ajudes a fer-ho possible?

Atacs contra hospitals

Estàndard

Cada setmana i arreu del món, es cometen atacs contra hospitals, contra treballadors de la salut, contra voluntaris que arrisquen les seves vides per ajudar altres persones; i quan se’ls ataca, és com si s’ataqués la humanitat sencera. Un conflicte bèl·lic mai serà una guerra justa i sempre comportarà aflicció, desconsol, turment, patiment, devastació i mort. Ho sap tothom! Lamentablement, però, encara cal recordar que, segons les lleis de la guerra, els hospitals i el personal mèdic estan protegits i mai haurien de convertir-se en l’objectiu. És una qüestió de decència i humanitat. Qualsevol malalt o ferit hauria de poder rebre assistència humanitària per part dels professionals de la medicina, perquè la vida és el bé més preuat al qual tothom té dret. Així, doncs, ¿per què de vegades no podem salvar la vida de nenes com la Raya?

Aturem aquesta massacre

Estàndard

Aviat farà set anys de l’inici de la guerra de Síria, set anys d’infortuni, de calamitat, de barbàrie i de catàstrofe humanitària. Les víctimes civils es multipliquen cada dia. Qui no ha mort, lluita per sobreviure entre les runes, o fuig a la recerca de refugi i d’acollida. Durant aquesta setmana, els enfrontaments s’han intensificat i han estat especialment mortífers. Necessitem urgentment que els equips de la Creu Roja puguin ingressar a les zones afectades per tal de prestar assistència als ferits. El personal sanitari que treballa a l’est de Ghouta, per exemple, ja no dóna l’abast a causa del gran nombre de persones afectades. Falten medicaments i material quirúrgic, sobretot després dels atacs a les instal·lacions de salut. Les víctimes ferides estan morint simplement perquè no poden rebre atenció mèdica a temps; i en algunes zones hi ha famílies senceres que no tenen cap lloc segur a on anar. Cal finalitzar aquesta bogeria. Els civils no poden ser objecte d’atac. No ens oblidem de Síria, si us plau. Aturem aquesta massacre.

Pot una decisió canviar la teva vida?

Estàndard

Si Alí hagués preparat la motxilla la nit anterior, si la seva germana hagués portat unes altres sabates, o no s’hagués oblidat l’esmorzar, si no s’hagués acomiadat de la seva àvia, o si el gat del veí no hagués estat a les escales… el final, malauradament, hauria estat el mateix, perquè el que va passar no va ser un accident, va ser una decisió; i violar les lleis de la guerra és sempre una decisió equivocada, especialment quan els civils innocents, com l’Alí, són atacats.

Visita la pàgina Lleis de la guerra i descobreix perquè les normes internacionals han de ser respectades. Les lleis de la guerra, que integren el Dret Internacional Humanitari (DIH), estableixen què es pot fer i què no es pot fer durant un conflicte armat. Els Convenis de Ginebra són la seva pedra angular, perquè ajuden a preservar la nostra humanitat en temps de guerra. Per obtenir informació més detallada visita la secció Guerra i dret.

El viatge interminable de Lin

Estàndard

Sóc la Lin. Vinc de Síria. La veritat és que hem patit moltíssim. No només nosaltres, sinó tot el poble siri. El meu pare ens va deixar fa 5 mesos; ens va deixar enrere. Vàrem decidir escapar fent servir la mateixa ruta: per mar. Vam intentar ser fortes, però no ho vam aconseguir. Quan érem al mar, vam passar molta por. Vam veure persones ofegant-se i morint. Però gràcies a Déu vàrem arribar amb vida a Grècia. Allà vam conèixer molta gent encantadora. Ens esperaven a la costa. La Creu Roja i persones de tots els països ens van ajudar. Ens van oferir ajuda i protecció. Estem molt agraïdes. Gràcies a Déu.

Després d’això vàrem continuar el nostre viatge. Mai de la vida m’hauria pensat que això podria passar: haver de deixar el nostre país d’aquesta forma i haver de fugir. I així és com vam marxar… Tot plegat és molt complicat, però intentem ser fortes. Vaig agafar la meva mare i les meves germanes de la mà i vam marxar. Només desitjo que això que ens ha passat a nosaltres no ho hagi de patir ningú més. Espero que acabi la guerra i que puguem tornar al nostre país. Tant de bo aquestes coses no tornin a succeir mai més enlloc, a cap altre país. Li ho demano a Déu. Cada dia preguem a Déu perquè ens ajudi a superar aquesta injustícia, el que ens ha passat. Que cap altre ésser humà hagi de patir el mateix que nosaltres. Mentrestant, nosaltres seguirem amb la nostra ruta i esperem retrobar-nos amb el nostre pare. El trobo molt a faltar. Ja fa 5 mesos que no el veiem. També trobo a faltar la meva germana i el meu germà. Ells van marxar abans que nosaltres. Tant de bo ens puguem retrobar tots ben aviat i puguem arribar al final d’aquest viatge. Vam marxar per tal de continuar amb les nostres vides, per estudiar. Jo vull estudiar, vull aprendre i, quan sigui gran, vull tornar al meu país amb la meva família. Això és tot. Gràcies.