I.A. i guerra

Raquel Regueiro ho té molt clar quan afirma que les màquines no es cansen, no protesten, no necessiten menjar, però tampoc no tenen cap sentiment humà; i en el cas dels conflictes bèl·lics, aquest és precisament el problema més gran de les màquines que estan dirigides per una intel·ligència artificial: l’exclusió del concepte “humà” dels camps de batalla. Si èticament ens plantegéssim una situació en la qual unes màquines poguessin combatre en contra d’altres màquines, potser no ens preocuparíem tant. Però el problema real rau en el fet que les màquines puguin lluitar en contra dels humans que no es poden defensar, com molt sovint passa amb la població civil. Sabem que l’algorisme que s’ha integrat en una màquina té els mateixos biaixos que té la persona que ha creat aquest algoritme: el biaix ètic, el racial, etc. Per això hauríem de garantir, per exemple, que les màquines sàpiguen distingir entre un pagès que està cavant una trinxera per sembrar i un terrorista que està cavant una trinxera per posar una bomba. En cas contrari, seria extremadament fàcil vulnerar els principis més bàsics del Dret Internacional Humanitari, i no podem permetre que això passi.

Així està Síria

El 15 de març de 2023 va fer dotze anys de l’inici de la guerra a Síria i aquest és el balanç provisional que avui podríem fer: 4.385 dies d’una esgarrifosa crisi humanitària, desenes de milers de civils morts, gairebé set milions de sirians malvivint com a desplaçats interns; 5,5 milions de refugiats a l’estranger; 15,3 milions de persones que necessiten ajuda humanitària, 2 milions de nens que no poden anar a escola, més de 12 milions de persones patint inseguretat alimentària i el 50% dels centres sanitaris destruïts. A tot això, sumem-li un terratrèmol de magnitud 7,8 que ha afectat directament la vida de 6,5 milions de persones i que ha devastat llars, edificis, escoles i infraestructures de tota mena, trencant somnis, ajornant encara més l’arribada de l’esperança, esgotant les il·lusions, conduint moltes vides envers una zona de risc molt elevat, i multiplicant les necessitats d’aigua, de menjar, d’habitatge, d’assistència sanitària, d’educació i d’altres mitjans bàsics de vida. Us podeu imaginar la situació? Doncs així és com està Síria. I si tot això ja és complicat i dolorós d’imaginar, imagineu-vos ara haver de viure-ho en primera persona i a cada instant. Ens queda molt per fer i són molts els qui encara ens necessiten. No ens oblidem de Síria, si us plau, i protegim la humanitat.

Un any de guerra a Ucraïna

Moltes coses han canviat des del 24 de febrer del 2022. Ja ha passat un any d’ençà que va començar l’escalada del conflicte a Ucraïna i durant aquest temps, milers de civils han estat assassinats, ferits o desplaçats. Gairebé 8 milions de persones, la majoria dones i nens, han fugit, deixant-ho tot enrere, i encara són molts els qui actualment continuen marxant de casa seva. Malauradament, no sembla que la fi del conflicte estigui a prop, i els danys a les infraestructures (escoles, hospitals, carreteres…) són tan grans que hauran de passar molts anys, si no dècades, perquè puguin reconstruir-se. Més de 2.500 centres educatius i 700 centres sanitaris, per exemple, han estat danyats o totalment destruïts.

Des del moviment internacional de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja hem estat treballant durant tot aquest temps i continuarem fent-ho, per tal d’oferir ajuda i atendre les necessitats de les persones afectades per aquesta crisi devastadora. De fet, ens hem compromès a oferir el nostre suport a llarg termini per a les persones i famílies que pateixen els efectes traumàtics de la violència i el desplaçament forçat. Hem proporcionat articles essencials d’ajuda humanitària, serveis de salut física i mental, acompanyament psicològic, productes d’alimentació i d’higiene, serveis de sanejament, assistència durant les evacuacions voluntàries de les comunitats devastades pel conflicte, etc. Només dintre d’Ucraïna, prop de 6 milions de persones han hagut de desplaçar-se. A més, no podem oblidar que els efectes residuals dels combats (incloent-hi els problemes de salut mental), les pèrdues salarials i les separacions familiars, impacten greument tant en la vida dels qui romanen al país com en la dels qui s’han vist obligats a marxar.

Per tot això, quan ja fa un any de l’inici d’aquest conflicte tan destructiu, des de la Creu Roja continuem esforçant-nos i treballant en equip per tal de fer costat als qui més ho necessiten, i ho farem mentre ho puguin necessitar. Si vols, tu també hi pots col·laborar.

Dones i guerra

Sabem perfectament que la guerra, d’una manera o d’una altra, afecta tothom sense excepcions. Molt sovint, però, els homes i les dones es veuen afectats de manera diferent. Així, per exemple, tot i que actualment a Ucraïna hi ha unes 50.000 dones allistades a les forces armades estatals, durant els enfrontaments armats, són majoritàriament els homes els qui són assassinats, detinguts o desapareguts, mentre la gran majoria de les dones formen part de la població civil. Recordem, per tant, que, com a persones que no participen directament en les hostilitats, estan sota la protecció de les normes del Dret Internacional Humanitari (DIH), i és per això que reclamem enèrgicament la seva màxima defensa. Per altra banda, val a dir, i cal subratllar-ho, que les dones estan exposades a múltiples i cruels formes de violència: els perills per la salut maternoinfantil augmenten per la manca d’estructures sanitàries, l’amenaça real de patir violència sexual s’intensifica moltíssim i es multiplica; com també s’incrementa el risc d’esdevenir víctima del tràfic de persones, pel simple fet de ser una persona refugiada. I mentrestant, durant la guerra, molt sovint les dones assumeixen nous rols i treballen com autèntiques artesanes i artífexs de la pau. Aquest és el cas de la Polina, refugiada ucraïnesa i voluntària de la Creu Roja, o el de la Lairena, entre moltíssimes altres dones que ho han perdut tot, i aquest és el testimoni que us oferim avui.

Continuem a Ucraïna

Després de dos mesos de guerra, les conseqüències continuen sent dramàtiques. Segons l’ONU, el nombre de víctimes civils reconegudes a la guerra d’Ucraïna ja s’acosta a les 5.000, amb 2.072 morts i 2.818 ferits. La inflació derivada d’aquesta situació ja enfosqueix l’horitzó econòmic mundial, i s’estima que més de cinc milions de persones s’han vist obligades a abandonar Ucraïna, a més de les més de set milions que encara són desplaçades dins del país. Perquè tot canvia i, alhora, res no ho fa, davant de la multitud de factors que desestabilitzen la possibilitat de la pau, els principis de Creu Roja resplendeixen com el far que guia les nostres accions humanitaries. Resta pendent, però, esbrinar com s’afrontarà el futur, quan la guerra arribi al final; i és que, tal com diu Sara Escudero, delegada internacional d’emergències de Creu Roja Espanyola a Polònia, “aquesta crisi no finalitzarà el dia que deixi de travessar gent la frontera, sinó quan tots els qui han marxat puguin retornar a casa de forma segura i puguin reconstruir el territori i les seves vides, i això és molt més complicat que reconstruir una edificació”. Mentrestant, ho repetim, els principis de Creu Roja, eterns i immutables, continuaran indicant-nos quin és el camí pel qual hem de transitar.

Armes autònomes

Viure en un món en el qual una arma autònoma pugui determinar si vius o mors, no és pas acceptable. No obstant això, els governs estan invertint, com mai abans ho havien fet, per tal d’aconseguir armament avantguardista de tota mena (drons, robots, submarins, tancs…) amb la finalitat de seleccionar objectius militars i atacar-los sense cap mena d’intervenció humana. Resulta evident, per tant, que les armes que avui, de forma remota, controlen els combatents, aviat seran controlades únicament per sensors i per algoritmes.

T’imagines que un vehicle sense conductor pogués circular per una ciutat amb una metralladora que disparés de forma autònoma? O que els sensors de contacte, tèrmics, òptics o d’infrarojos es poguessin fer servir per activar un robot armat en un punt de control. O que un gran nombre de drons armats, interconnectats com un eixam, poguessin dur a terme un atac conjunt al bell mig d’una ciutat? No és difícil d’imaginar que això pugui passar, oi? Com tampoc és difícil de creure que una arma autònoma pugui confondre fàcilment un vehicle militar amb un cotxe familiar o, encara, un civil amb un soldat. De fet, fins i tot quan les armes autònomes puguin triar l’objectiu correcte, els riscos per a civils i infraestructures essencials sempre seran difícils de mesurar i de limitar tal com exigeixen les lleis de la guerra.

Els desenvolupadors de tecnologies digitals ja ens han advertit, tot dient que les màquines mai no podran aportar una humanitat genuïna, per molt que siguin capaces de fingir-ho. Per tant, si no volem que les nostres cares, els nostres moviments, els nostres gestos, la nostra comunicació, la nostra ubicació, o les matrícules dels nostres cotxes siguin el detonant d’una arma autònoma qualsevulla, els governs han d’actuar immediatament. I de la mateixa manera que ja es va fer amb les mines terrestres antipersonals, amb les armes làser encegadores o amb les bombes de dispersió, ara necessitem, urgentment, un nou tractat, legalment vinculant, per protegir els civils i els combatents dels horrors de la guerra. Cal prohibir les armes autònomes impredictibles per protegir la humanitat.

Una dècada de pèrdues

Aquesta setmana s’han complert deu anys de l’inici de la Guerra de Síria, deu anys d’una tortura infinita i cruel, de pèrdues irreparables, de tortures i de mort. Per això mateix, tot coincidint amb l’inici d’aquesta segona dècada de la crisi humanitària, des del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) hem realitzat una enquesta entre 1400 sirians d’entre 18 i 25 anys, amb l’objectiu de denunciar les conseqüències de la guerra i, sobretot, amb el propòsit que ningú s’oblidi del que està passant a l’altra riba del Mediterrani, en un lloc ben proper als nostres cors, on la majoria dels joves han hagut d’abandonar tant la seva llar com la seva feina o els seus estudis, o encara han perdut familiars o amics propers. I malgrat tot, cal apuntar que molts d’aquests joves sirians enquestats s’han manifestat optimistes quant al futur. De fet, les seves esperances i aspiracions per a la pròxima dècada són desitjos universals: seguretat i estabilitat, la possibilitat de tenir una família i una feina ben remunerada, una atenció sanitària digna, serveis socials bàsics accessibles, i sobre tot l’acabament definitiu de l’agitació i del conflicte bèl·lic. Col·laborem tots, doncs, perquè això sigui possible i perquè aquests deu anys d’horror cessin com més aviat millor.

Què busca el Pare Noel?

Commocionat pel caos i el perill, el Pare Noel passeja per una ciutat que està en guerra. Tot ha estat arrasat. Imperen la destrucció, el dolor i la por. Plouen les bales mentre les persones tracten de fugir per salvaguardar les seves vides. El Pare Noel sembla perdut i desorientat; ell també està cansat i té la cara demacrada. El seu vestit, atrotinat, i la seva barba no llueixen com ho han fet sempre. Busca quelcom que encara no ha trobat, o potser busca alguna persona, com fan tots aquells que s’han vist obligats a separar-se dels éssers estimats per culpa dels conflictes, les migracions o les catàstrofes naturals. Trobarà el Pare Noel allò que cerca?

Per què ningú parla del Iemen?

La situació actual al Iemen és dramàtica. Les parts bel·ligerants ignoren el Dret Internacional Humanitari (les lleis de la guerra que protegeixen els civils) i, com a conseqüència d’això, la destrucció, el sofriment, la fam extrema i la mort s’estenen pel territori. A Hodeida, per exemple, la ciutat natal del Mihad i els seus germans, els atacs han posat en perill l’hospital d’Al-Thawara, el centre sanitari més gran de la ciutat i un dels pocs que encara segueixen en funcionament. Fa poc, els equips de la Creu Roja van visitar algunes de les famílies desplaçades a una escola d’Hodeida i van comprovar que només menjaven farina diluïda o una petita porció d’arròs. La població iemenita no pot esperar més temps. S’ha d’actuar immediatament. Cal aturar l’espiral de violència amb mesures urgents. Parlem-ne! Qualsevol iniciativa de pau serà benvinguda. Cal que arribi almenys una tènue llum d’esperança, també per a tots els que pateixen en aquest racó del planeta. No ens oblidem del Iemen.

Quan tanco els ulls, recordo

Avui en dia, les xifres de desplaçaments forçats al món són desorbitades i ens fan estar alerta. Més de 68 milions de persones fugen a conseqüència de les persecucions, els conflictes, la violència generalitzada i la vulneració dels drets humans. Darrere d’aquestes xifres hi ha persones: dones, homes, infants, famílies senceres que s’han vist obligades a abandonar les seves llars, a la recerca d’una nova vida lliure de violència. Tot considerant aquest context de migració forçosa, la Creu Roja a Catalunya presenta “Quan tanco els ulls, recordo”, un còmic documental de no-ficció i una excel·lent eina per a fer incidència i sensibilitzar el nostre entorn en relació a les causes i les conseqüències dels desplaçaments forçats. Tant de bo que aquesta iniciativa contribueixi a la defensa, garantia i exercici de la pau, perquè tothom pugui gaudir d’una vida lliure de violències. Ens ajudes a fer-ho possible?