Una dècada de pèrdues

Estàndard

Aquesta setmana s’han complert deu anys de l’inici de la Guerra de Síria, deu anys d’una tortura infinita i cruel, de pèrdues irreparables, de tortures i de mort. Per això mateix, tot coincidint amb l’inici d’aquesta segona dècada de la crisi humanitària, des del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) hem realitzat una enquesta entre 1400 sirians d’entre 18 i 25 anys, amb l’objectiu de denunciar les conseqüències de la guerra i, sobretot, amb el propòsit que ningú s’oblidi del que està passant a l’altra riba del Mediterrani, en un lloc ben proper als nostres cors, on la majoria dels joves han hagut d’abandonar tant la seva llar com la seva feina o els seus estudis, o encara han perdut familiars o amics propers. I malgrat tot, cal apuntar que molts d’aquests joves sirians enquestats s’han manifestat optimistes quant al futur. De fet, les seves esperances i aspiracions per a la pròxima dècada són desitjos universals: seguretat i estabilitat, la possibilitat de tenir una família i una feina ben remunerada, una atenció sanitària digna, serveis socials bàsics accessibles, i sobre tot l’acabament definitiu de l’agitació i del conflicte bèl·lic. Col·laborem tots, doncs, perquè això sigui possible i perquè aquests deu anys d’horror cessin com més aviat millor.

Què busca el Pare Noel?

Estàndard

Commocionat pel caos i el perill, el Pare Noel passeja per una ciutat que està en guerra. Tot ha estat arrasat. Imperen la destrucció, el dolor i la por. Plouen les bales mentre les persones tracten de fugir per salvaguardar les seves vides. El Pare Noel sembla perdut i desorientat; ell també està cansat i té la cara demacrada. El seu vestit, atrotinat, i la seva barba no llueixen com ho han fet sempre. Busca quelcom que encara no ha trobat, o potser busca alguna persona, com fan tots aquells que s’han vist obligats a separar-se dels éssers estimats per culpa dels conflictes, les migracions o les catàstrofes naturals. Trobarà el Pare Noel allò que cerca?

Per què ningú parla del Iemen?

Estàndard

La situació actual al Iemen és dramàtica. Les parts bel·ligerants ignoren el Dret Internacional Humanitari (les lleis de la guerra que protegeixen els civils) i, com a conseqüència d’això, la destrucció, el sofriment, la fam extrema i la mort s’estenen pel territori. A Hodeida, per exemple, la ciutat natal del Mihad i els seus germans, els atacs han posat en perill l’hospital d’Al-Thawara, el centre sanitari més gran de la ciutat i un dels pocs que encara segueixen en funcionament. Fa poc, els equips de la Creu Roja van visitar algunes de les famílies desplaçades a una escola d’Hodeida i van comprovar que només menjaven farina diluïda o una petita porció d’arròs. La població iemenita no pot esperar més temps. S’ha d’actuar immediatament. Cal aturar l’espiral de violència amb mesures urgents. Parlem-ne! Qualsevol iniciativa de pau serà benvinguda. Cal que arribi almenys una tènue llum d’esperança, també per a tots els que pateixen en aquest racó del planeta. No ens oblidem del Iemen.

Quan tanco els ulls, recordo

Estàndard

Avui en dia, les xifres de desplaçaments forçats al món són desorbitades i ens fan estar alerta. Més de 68 milions de persones fugen a conseqüència de les persecucions, els conflictes, la violència generalitzada i la vulneració dels drets humans. Darrere d’aquestes xifres hi ha persones: dones, homes, infants, famílies senceres que s’han vist obligades a abandonar les seves llars, a la recerca d’una nova vida lliure de violència. Tot considerant aquest context de migració forçosa, la Creu Roja a Catalunya presenta “Quan tanco els ulls, recordo”, un còmic documental de no-ficció i una excel·lent eina per a fer incidència i sensibilitzar el nostre entorn en relació a les causes i les conseqüències dels desplaçaments forçats. Tant de bo que aquesta iniciativa contribueixi a la defensa, garantia i exercici de la pau, perquè tothom pugui gaudir d’una vida lliure de violències. Ens ajudes a fer-ho possible?

Atacs contra hospitals

Estàndard

Cada setmana i arreu del món, es cometen atacs contra hospitals, contra treballadors de la salut, contra voluntaris que arrisquen les seves vides per ajudar altres persones; i quan se’ls ataca, és com si s’ataqués la humanitat sencera. Un conflicte bèl·lic mai serà una guerra justa i sempre comportarà aflicció, desconsol, turment, patiment, devastació i mort. Ho sap tothom! Lamentablement, però, encara cal recordar que, segons les lleis de la guerra, els hospitals i el personal mèdic estan protegits i mai haurien de convertir-se en l’objectiu. És una qüestió de decència i humanitat. Qualsevol malalt o ferit hauria de poder rebre assistència humanitària per part dels professionals de la medicina, perquè la vida és el bé més preuat al qual tothom té dret. Així, doncs, ¿per què de vegades no podem salvar la vida de nenes com la Raya?

Aturem aquesta massacre

Estàndard

Aviat farà set anys de l’inici de la guerra de Síria, set anys d’infortuni, de calamitat, de barbàrie i de catàstrofe humanitària. Les víctimes civils es multipliquen cada dia. Qui no ha mort, lluita per sobreviure entre les runes, o fuig a la recerca de refugi i d’acollida. Durant aquesta setmana, els enfrontaments s’han intensificat i han estat especialment mortífers. Necessitem urgentment que els equips de la Creu Roja puguin ingressar a les zones afectades per tal de prestar assistència als ferits. El personal sanitari que treballa a l’est de Ghouta, per exemple, ja no dóna l’abast a causa del gran nombre de persones afectades. Falten medicaments i material quirúrgic, sobretot després dels atacs a les instal·lacions de salut. Les víctimes ferides estan morint simplement perquè no poden rebre atenció mèdica a temps; i en algunes zones hi ha famílies senceres que no tenen cap lloc segur a on anar. Cal finalitzar aquesta bogeria. Els civils no poden ser objecte d’atac. No ens oblidem de Síria, si us plau. Aturem aquesta massacre.

Pot una decisió canviar la teva vida?

Estàndard

Si Alí hagués preparat la motxilla la nit anterior, si la seva germana hagués portat unes altres sabates, o no s’hagués oblidat l’esmorzar, si no s’hagués acomiadat de la seva àvia, o si el gat del veí no hagués estat a les escales… el final, malauradament, hauria estat el mateix, perquè el que va passar no va ser un accident, va ser una decisió; i violar les lleis de la guerra és sempre una decisió equivocada, especialment quan els civils innocents, com l’Alí, són atacats.

Visita la pàgina Lleis de la guerra i descobreix perquè les normes internacionals han de ser respectades. Les lleis de la guerra, que integren el Dret Internacional Humanitari (DIH), estableixen què es pot fer i què no es pot fer durant un conflicte armat. Els Convenis de Ginebra són la seva pedra angular, perquè ajuden a preservar la nostra humanitat en temps de guerra. Per obtenir informació més detallada visita la secció Guerra i dret.

El viatge interminable de Lin

Estàndard

Sóc la Lin. Vinc de Síria. La veritat és que hem patit moltíssim. No només nosaltres, sinó tot el poble siri. El meu pare ens va deixar fa 5 mesos; ens va deixar enrere. Vàrem decidir escapar fent servir la mateixa ruta: per mar. Vam intentar ser fortes, però no ho vam aconseguir. Quan érem al mar, vam passar molta por. Vam veure persones ofegant-se i morint. Però gràcies a Déu vàrem arribar amb vida a Grècia. Allà vam conèixer molta gent encantadora. Ens esperaven a la costa. La Creu Roja i persones de tots els països ens van ajudar. Ens van oferir ajuda i protecció. Estem molt agraïdes. Gràcies a Déu.

Després d’això vàrem continuar el nostre viatge. Mai de la vida m’hauria pensat que això podria passar: haver de deixar el nostre país d’aquesta forma i haver de fugir. I així és com vam marxar… Tot plegat és molt complicat, però intentem ser fortes. Vaig agafar la meva mare i les meves germanes de la mà i vam marxar. Només desitjo que això que ens ha passat a nosaltres no ho hagi de patir ningú més. Espero que acabi la guerra i que puguem tornar al nostre país. Tant de bo aquestes coses no tornin a succeir mai més enlloc, a cap altre país. Li ho demano a Déu. Cada dia preguem a Déu perquè ens ajudi a superar aquesta injustícia, el que ens ha passat. Que cap altre ésser humà hagi de patir el mateix que nosaltres. Mentrestant, nosaltres seguirem amb la nostra ruta i esperem retrobar-nos amb el nostre pare. El trobo molt a faltar. Ja fa 5 mesos que no el veiem. També trobo a faltar la meva germana i el meu germà. Ells van marxar abans que nosaltres. Tant de bo ens puguem retrobar tots ben aviat i puguem arribar al final d’aquest viatge. Vam marxar per tal de continuar amb les nostres vides, per estudiar. Jo vull estudiar, vull aprendre i, quan sigui gran, vull tornar al meu país amb la meva família. Això és tot. Gràcies.

Violència sexual i guerra

Estàndard

Malauradament, molt sovint, massa sovint, n’hi ha que veuen i entenen la violència sexual com una conseqüència inevitable de les guerres. De fet, se’n parla molt poc i, a més, se subestimen les dramàtiques conseqüències que aquest tipus de violència comporta per a les víctimes: el rebuig per part de la mateixa comunitat, els matrimonis forçats, l’infecte negoci brut de la prostitució, etc. Per tot això, volem recordar i denunciar, amb aquest vídeo, que qualsevol persona, arreu del món, pot convertir-se en víctima de la violència sexual, especialment en situacions de conflicte armat. Aturem-ho, doncs, entre tots. Parlem-ne més sovint i esforcem-nos per prevenir la violència sexual, des de les famílies, des de les escoles, des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials; i, sobretot, afanyem-nos, si us plau, per millorar la resposta a les necessitats de les víctimes i per fer-los costat.

L’últim pediatre d’Alep

Estàndard

Tabib, que en àrab significa doctor, és molt més que un dels molts curtmetratges que s’han presentat als Premis Goya de l’Acadèmia Espanyola del Cinema. És un homenatge a Mohammed Wasin Moaz (36 anys), l’últim pediatre que quedava a la ciutat d’Alep (Síria) i que, el 27 d’abril de 2016, va morir per l’efecte mortífer, criminal i devastador d’un bombardeig, tot just mentre operava un dels seus pacients (un nen de 9 anys) al quiròfan de l’hospital Al-Quds. Sabem perfectament que li van oferir l’oportunitat de fugir cap a Turquia, però també sabem que el doctor s’hi va negar perquè considerava que tenia l’obligació moral d’assistir els seus pacients. No els volia abandonar; i per aquest motiu va morir un heroi de bata blanca, valent, perseverant, generós i fidel als seus principis: un referent ètic per al món. Aquí teniu el tràiler.