Al costat de la humanitat

El món ha canviat moltíssim des de 1863, però la missió i el mandat del Comitè Internacional de la Creu Roja continuen sent els mateixos. De fet, les idees i les accions que van permetre la creació del moviment humanitari més gran del planeta continuen sent sorprenentment modernes i potser més pertinents i necessàries que mai. En tot aquest temps, sabem perfectament que els avenços tecnològics han canviat dràsticament la manera de fer les guerres, oi? Però el patiment immens que han de suportar els civils atrapats en els conflictes armats continua sent igual d’injust i de dolorós.

Després de presenciar els horrors del combat, fa 160 anys, Henry Dunant va escriure que “les cases estaven plenes de forats, destruïdes i en ruïnes, i els seus habitants, que portaven prop de vint hores amagats en cellers sense llum ni menjar, començaven a arrossegar-se, completament atordits pel terror que havien estat patint”. Un text que hauríem pogut escriure perfectament el dia d’avui, tot referint-nos, per exemple, a les persones que han patit o pateixen les conseqüències del terror i de conflictes com els d’Ucraïna, el Iemen, Síria, l’Afganistan, Somàlia i un llarg etcètera. Una realitat que ens recorda que, ni que hagin passat 160 anys, avui, més que mai, cal fer costat a la humanitat i no alimentar la barbàrie.

Ser metge al Iemen

Malgrat el conflicte al Iemen, el doctor Abdulaziz continua treballant cada dia per tal de salvar centenars de vides a l’Hospital de Sadah. En ser l’únic centre sanitari que resta obert a la zona, ja us podeu imaginar com, diàriament, reben centenars de casos de la ciutat i també d’altres zones veïnes. És la vida quotidiana del doctor Abdulaziz i de molts altres treballadors sanitaris que es comprometen a salvar la vida de la gent del Iemen. Segons ell: “Per a nosaltres no existeix ni l’opció d’aturar-nos ni la de dir que no podem ajudar. (…) De fet, la vida de moltes persones depèn d’aquest hospital i, si deixem d’anar a la feina i marxem, són molts els qui poden morir”. Per tot el que estan fent, per tant, cal reconèixer i valorar la dedicació generosa de tots els metges, infermers i voluntaris que, de la mateixa manera que està fent el doctor Abdulaziz, fan ben bé l’impossible per salvar vides, malgrat els constants talls de llum, la manca de subministraments, l’enorme inseguretat, la pèrdua constant de personal i, evidentment, unes retallades salarials gairebé totals. No oblidem la seva humanitat, ni ens oblidem de la greu situació del Iemen.

Kenya, bressol de la humanitat

Kenya és coneguda pels seus grans atletes, uns corredors de llarga distància que dominen els esdeveniments internacionals, però també és coneguda per uns paisatges impressionants que són plens de màgia i de vida salvatge. Igual que altres països de l’Àfrica oriental, Kenya ha viscut períodes de sequera que han provocat molta inseguretat alimentària. A més d’un clima impredictible i rigorós, hi ha diverses comunitats que encara no disposen d’accessos a l’aigua potable ni de sistemes de sanejament i, a conseqüència d’això, corren un risc molt elevat de patir brots de diverses malalties. Malauradament, a tot això se li ha de sumar la violència entre comunitats, relacionada amb les lluites per l’accés a l’aigua i a les terres de pastura. No oblidem, però que Kenya també acull molts refugiats provinents de diversos països veïns que experimenten conflictes i violència armada. El Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) té una delegació regional a Nairobi que cobreix Kenya, Tanzània i Djibouti, des de la qual s’està treballant incessantment per tal de restablir els vincles familiars dels refugiats, o per fer costat a les comunitats afectades per la violència, perquè puguin fer front i reconstruir els seus mitjans de vida. El CICR, evidentment, també promou el Dret Internacional Humanitari en aquests països. De fet, la delegació a Kenya juga un paper molt important com a centre logístic per a l’Àfrica i la resta de món. L’estabilitat del país permet que el CICR rebi, emmagatzemi i enviï aliments i molts altres productes essencials a les comunitats més necessitades.

Aturem el conflicte

Amb gran preocupació i tristesa, aquesta setmana hem pogut veure les conseqüències dels atacs aeris que s’estan produint sobre el cel de Gaza. Són centenars d’atacs que estan generant milers de desplaçaments i desenes de ferits i de morts. Desafortunadament, el sistema de salut, que ja estava prou sobrecarregat, ara enfronta un desafiament addicional amb molts ferits que necessiten atenció mèdica urgent. En aquest context desesperant, els equips del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) estan treballant per avaluar les necessitats dels civils, ja que, com bé sabem, són ells els qui estan suportant la pitjor part d’aquesta escalada de violència a Gaza i Israel. A mesura que augmenta el nombre de morts i ferits, el CICR busca intensificar la seva resposta humanitària. A més, cal recordar que, més enllà de les ferides visibles, els traumes psicològics que s’estan produint tenen un immens impacte en la població civil. Si la lluita s’intensifiqués encara més, la regió s’enfrontaria a una gran emergència humanitària. Per tant, demanem que s’aturi immediatament aquesta espiral de destrucció i violència.

Per què el CICR treballa a les presons?

Imagineu que no teniu cap control sobre la vostra vida. Imagineu que heu perdut la vostra llibertat, l’autonomia per a decidir el que voleu fer. Ara, a més d’això, imagineu-vos amuntegats en un espai reduït, sense un llit on dormir, amb la necessitat de menjar, sense aigua potable, sense dutxa ni accés a uns serveis sanitaris mínims, exposats permanentment a malalties transmissibles i a la violència. Finalment, imagineu que tampoc us permeten contactar ni amb amics ni amb familiars. Us feu una idea del dolor que patiríeu? Doncs aquesta és la situació de molts detinguts arreu del món, especialment als països afectats per la guerra i la violència. De fet, de vegades ni tan sols importa que siguin culpables o no, per tal de privar-los d’un advocat, d’un llit o de l’aliment necessari per a sobreviure en condicions dignes.

Davant d’aquesta situació, cal recordar els principis bàsics del Dret Internacional Humanitari, així com els Drets Humans més elementals, per tal d’entendre que sempre s’ha de protegir la dignitat i la integritat de qualsevol detingut. I és que el fet d’estar empresonat ja és prou càstig. Per tot això, d’acord amb els Convenis de Ginebra i els seus protocols addicionals, ja fa moltes dècades que el CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) observa quines són les condicions de vida dels empresonats i vetlla pels seus drets fonamentals a més de 90 països. I sí, ho fem perquè creiem que tothom mereix ser tractat amb humanitat.

La història de Soudeh

A l’Afganistan, més d’un milió de persones pateix algun tipus de discapacitat física. De fet, el país té una de les taxes de discapacitat més altes del món, a causa de quatre dècades de guerra i les seves dramàtiques conseqüències. Les mines terrestres, les restes explosives del conflicte, uns serveis sanitaris precaris, les malalties congènites i els accidents diversos són algunes de les raons que redueixen les possibilitats de gaudir d’una vida normal per a milers d’afganesos. Malgrat tot, són molts els ciutadans amb el valor necessari per posar-se drets novament i somiar amb un futur millor. Per exemple, és el cas de Soudeh. Amb tot just cinc anys va donar les primeres passes amb la seva nova pròtesi. Aquell dia els seus pares van tenir problemes perquè dormís, ja que, tot i el cansament acumulat, la petita estava massa emocionada per anar-se’n al llit. Acabava de descobrir la “normalitat” de poder caminar i córrer sense ajuda. Després de molt esforç i gràcies a la seva capacitat de superació, aquella nena va créixer i va aconseguir estudiar el que volia: Fisioteràpia. Actualment, treballa al centre de rehabilitació física administrat pel CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) a Herat, tot ajudant els que més ho necessiten, contagiant alegria, protegint la humanitat.
[ Més informació a: 30 anys, 178.000 persones. ]

Aturem aquesta massacre

Aviat farà set anys de l’inici de la guerra de Síria, set anys d’infortuni, de calamitat, de barbàrie i de catàstrofe humanitària. Les víctimes civils es multipliquen cada dia. Qui no ha mort, lluita per sobreviure entre les runes, o fuig a la recerca de refugi i d’acollida. Durant aquesta setmana, els enfrontaments s’han intensificat i han estat especialment mortífers. Necessitem urgentment que els equips de la Creu Roja puguin ingressar a les zones afectades per tal de prestar assistència als ferits. El personal sanitari que treballa a l’est de Ghouta, per exemple, ja no dóna l’abast a causa del gran nombre de persones afectades. Falten medicaments i material quirúrgic, sobretot després dels atacs a les instal·lacions de salut. Les víctimes ferides estan morint simplement perquè no poden rebre atenció mèdica a temps; i en algunes zones hi ha famílies senceres que no tenen cap lloc segur a on anar. Cal finalitzar aquesta bogeria. Els civils no poden ser objecte d’atac. No ens oblidem de Síria, si us plau. Aturem aquesta massacre.

Pot una decisió canviar la teva vida?

Si Alí hagués preparat la motxilla la nit anterior, si la seva germana hagués portat unes altres sabates, o no s’hagués oblidat l’esmorzar, si no s’hagués acomiadat de la seva àvia, o si el gat del veí no hagués estat a les escales… el final, malauradament, hauria estat el mateix, perquè el que va passar no va ser un accident, va ser una decisió; i violar les lleis de la guerra és sempre una decisió equivocada, especialment quan els civils innocents, com l’Alí, són atacats.

Visita la pàgina Lleis de la guerra i descobreix perquè les normes internacionals han de ser respectades. Les lleis de la guerra, que integren el Dret Internacional Humanitari (DIH), estableixen què es pot fer i què no es pot fer durant un conflicte armat. Els Convenis de Ginebra són la seva pedra angular, perquè ajuden a preservar la nostra humanitat en temps de guerra. Per obtenir informació més detallada visita la secció Guerra i dret.

Crisi humanitària a Myanmar

Rakhine és l’estat més pobre de Myanmar i, al llarg dels anys, ha estat greument afectat per situacions de violència i altres catàstrofes, com les inundacions. Actualment, els diferents brots de violència han forçat la fugida de milers de persones cap a Bangla Desh en molt poc temps. En conseqüència, els organismes internacionals d’assistència afronten un desafiament únic: garantir que els afectats puguin rebre socors bàsics enmig d’aquesta greu crisi humanitària. Des del Moviment Internacional de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja, també estem intensificant les operacions a Myanmar i a Bangla Desh, especialment a les zones frontereres.

Volem advertir la població mundial quant a la gravetat de les circumstàncies: la vida dels qui pateixen aquesta tràgica situació s’ha tornat insostenible; enmig del caos, moltes persones han estat separades de les seves famílies i amics; les condicions climàtiques desfavorables també representen una amenaça per a la salut i el benestar dels desplaçats, ja que els refugis són inadequats i totalment insuficients per albergar l’afluència de persones que s’han concentrat a les zones frontereres. Lamentablement, molts han hagut de fugir sense res, i la majoria són nens: els més vulnerables davant els efectes d’aquesta tràgica situació.

En definitiva, és crucial que, entre tots, intensifiquem l’assistència humanitària per tal d’atendre les necessitats més urgents i, sobretot, és indispensable que no ens oblidem d’aquest drama humanitari. Avui són ells, demà podríem ser nosaltres.

Fotografia: Sheikh Mehedi Morshed / ICRC / CC BY-NC-ND

L’efecte Lorena

Dimecres farà un mes que la cooperant espanyola, Lorena Enebral Pérez, de 38 anys, va morir assassinada a l’Afganistan, mentre treballava com a fisioterapeuta en un centre de rehabilitació per a mutilats de guerra. Va morir, però, dedicant-se a una feina que la feia immensament feliç: ajudar els més vulnerables i millorar la vida dels qui tenia a prop. Tothom sap, per exemple, que la relació que tenia amb els nens era més que bona, màgica; i és que sabia perfectament com adreçar-se als més petits, ni que aquests tinguessin problemes físics o cognitius greus. Alguns dels seus pacients ni tan sols podien somriure. Això, però, mai va ser un impediment per a Lorena: una persona radiant, alegre, vital, enèrgica i optimista com ben poques.

Li agradava molt l’Afganistan. Es va enamorar del país i, sobretot, de les persones: dels seus companys de feina, dels seus pacients. I és que els seus ulls, com el seu cor, sempre van estar plens a vessar de solidaritat i de generositat, segons diuen totes les persones que van tenir l’oportunitat de conèixer-la. A Malawi, a Tanzània, a l’Afganistan… tothom hi està d’acord: no sols irradiava professionalitat i energia, sobretot irradiava bondat i un amor incondicional en estat pur! És l’efecte Lorena i el volem compartir amb tu. Gràcies Lorena!