I.A. i guerra

Raquel Regueiro ho té molt clar quan afirma que les màquines no es cansen, no protesten, no necessiten menjar, però tampoc no tenen cap sentiment humà; i en el cas dels conflictes bèl·lics, aquest és precisament el problema més gran de les màquines que estan dirigides per una intel·ligència artificial: l’exclusió del concepte “humà” dels camps de batalla. Si èticament ens plantegéssim una situació en la qual unes màquines poguessin combatre en contra d’altres màquines, potser no ens preocuparíem tant. Però el problema real rau en el fet que les màquines puguin lluitar en contra dels humans que no es poden defensar, com molt sovint passa amb la població civil. Sabem que l’algorisme que s’ha integrat en una màquina té els mateixos biaixos que té la persona que ha creat aquest algoritme: el biaix ètic, el racial, etc. Per això hauríem de garantir, per exemple, que les màquines sàpiguen distingir entre un pagès que està cavant una trinxera per sembrar i un terrorista que està cavant una trinxera per posar una bomba. En cas contrari, seria extremadament fàcil vulnerar els principis més bàsics del Dret Internacional Humanitari, i no podem permetre que això passi.

Així està Síria

El 15 de març de 2023 va fer dotze anys de l’inici de la guerra a Síria i aquest és el balanç provisional que avui podríem fer: 4.385 dies d’una esgarrifosa crisi humanitària, desenes de milers de civils morts, gairebé set milions de sirians malvivint com a desplaçats interns; 5,5 milions de refugiats a l’estranger; 15,3 milions de persones que necessiten ajuda humanitària, 2 milions de nens que no poden anar a escola, més de 12 milions de persones patint inseguretat alimentària i el 50% dels centres sanitaris destruïts. A tot això, sumem-li un terratrèmol de magnitud 7,8 que ha afectat directament la vida de 6,5 milions de persones i que ha devastat llars, edificis, escoles i infraestructures de tota mena, trencant somnis, ajornant encara més l’arribada de l’esperança, esgotant les il·lusions, conduint moltes vides envers una zona de risc molt elevat, i multiplicant les necessitats d’aigua, de menjar, d’habitatge, d’assistència sanitària, d’educació i d’altres mitjans bàsics de vida. Us podeu imaginar la situació? Doncs així és com està Síria. I si tot això ja és complicat i dolorós d’imaginar, imagineu-vos ara haver de viure-ho en primera persona i a cada instant. Ens queda molt per fer i són molts els qui encara ens necessiten. No ens oblidem de Síria, si us plau, i protegim la humanitat.

Estàs disposada a volar?

La història de la Creu Roja s’ha forjat gràcies a moltes dones i homes que van ser capaços de deixar la indiferència de banda i que, a canvi, van decidir escollir i practicar valors i principis com ara la humanitat, la imparcialitat, el voluntariat i el compromís. Malauradament, però, massa sovint no s’ha valorat prou ni s’ha parlat de les contribucions de tantes i tantes dones que van impulsar la nostra organització, el moviment més gran de persones voluntàries del món. Per això, avui volem recuperar aquesta memòria perduda, perquè la nostra història pugui conèixer-se de forma molt més encertada i completa, i perquè no s’oblidi el valuós testimoni de dones com Elvira López Mourín, una de les voluntàries que va formar part del primer vol sanitària a la història del nostre país. I això va passar el dimecres, 1 de novembre de 1922, un d’aquells dies a la vida en què mirar cap a l’altra banda no és una opció, perquè l’única resposta possible és el compromís. En vols conèixer com va anar la història? Estàs disposada a volar…? Endavant, doncs! Som-hi! I recorda que per ser millors ens caldrà continuar treballant perquè la igualtat d’oportunitats entre homes i dones impregni tot el que fem cada dia i tot el que som.

Ningú no es queda enrere

La separació que hi ha entre aquelles persones que tenen accés a tecnologies innovadores i aquelles altres que no en tenen és el que coneixem com a bretxa digital. Malauradament, en els darrers anys aquesta distància s’ha anat fent cada vegada més gran i més profunda, especialment a causa de les conseqüències de la pandèmia. Per acabar amb la bretxa digital, s’haurien d’activar i potenciar diverses mesures: el suport financer necessari per a l’adquisició d’equips informàtics i dispositius electrònics, el desenvolupament de programes educatius en línia assequibles per a tothom, la promoció de la inclusió digital, la millora de les infraestructures de telecomunicacions, la capacitació humanitària i social dels professionals de la tecnologia, o encara la sensibilització dels qui ens envolten diàriament a través de la nostra feina i del nostre testimoni. I això, precisament, és el que ha fet la il·lustradora Daniella Martí a través del seu art, tot plasmant de forma gràfica els processos de transició digital i l’esforç que hauríem de fer entre tots per tal d’evitar que ningú no caigui en aquesta altra greu forma de desigualtat, i que ningú no es quedi enrere davant la imparable digitalització que estem experimentant. Daniella Martí és il·lustradora, humorista i escriptora, i col·labora habitual en mitjans com Revista Mongòlia, ViceVersa Magazine, Lola’s Magazine i El País, entre d’altres. Gràcies, Daniella, per recordar-nos que mai ningú no hauria de quedar-se enrere.