L’amabilitat és essencial

A la casa o al pis que hi ha al costat del nostre, a la cafeteria que visitem cada setmana i que ens agrada tant, a l’autobús que agafem cada dia per anar a la feina, o a molts altres llocs, cada dia tenim l’oportunitat de conèixer persones que, malauradament, se senten aïllades i totalment ignorades per la resta. Potser no ens n’adonem, però el cert és que la soledat pot ser que estigui, fins i tot, a només uns quants centímetres de distància de nosaltres. Cal obrir els ulls. És hora que comencem a reconèixer les persones que necessiten la nostra ajuda, que ens hi connectem, i que els hi oferim la nostra amabilitat i bondat. A la Creu Roja ens agrada acompanyar les persones que se senten soles i aïllades, tot afavorint que puguin connectar-se amb l’entorn. Ajuda’ns a construir comunitats més acollidores on ningú se senti desplaçat o marginat. L’amabilitat és essencial per a cohesionar les comunitats, perquè tots siguem feliços.

En cas de catàstrofe nuclear

El senyal d’alerta arriba ràpidament. Els equips estan a punt per ajudar a qui ho pugui necessitar. Podran fer-ho, però? La primera preocupació són els supervivents. No tots els hospitals estan operatius. De fet, molts centres mèdics no disposen ni d’aigua ni d’electricitat. Els equips d’emergències han estat molt afectats. Entre les víctimes també hi ha metges, infermeres i socorristes. Enviaran reforços…? Els mapes no serveixen de gaire. L’onada expansiva i el foc han devastat milers d’edificis. Els camins estan coberts de runes. Les vies ferroviàries han estat malmeses. Això no obstant, potser algú podria enviar equips aeris. Però, siguem realistes: qui voldria anar a un lloc altament radioactiu? Serviria de res? Pensa que, de moment, encara no existeixen equips perquè puguem protegir-nos totalment de les radiacions. Per tant, estaria justificat el fet d’arriscar la vida d’altres persones? I és que, encara que arribessis allà on cal arribar, la quantitat de víctimes és immensa! Mai s’ha vist res semblant. Potser hi ha desenes de milers de morts i centenars de milers de ferits. Els que han sobreviscut es desplacen, i ho fan contagiats per culpa de la radioactivitat. Necessiten refugi, aliments, aigua, que algú els descontamini. I amb la gran quantitat de cadàvers, què fem…? Com els identifiquem? Com informem els familiars? Com podem garantir que les seves despulles són enterrades de manera apropiada…? Sembla que no hi ha forma humana d’ajudar les víctimes d’un atac nuclear. Per això, aquestes armes mai no haurien de ser utilitzades per ningú i tots els Estats haurien de signar el tractat de prohibició d’armes nuclears.

Per què treballen amb refugiats?

T’has preguntat mai com és la feina que fan els voluntaris o els tècnics de La Creu Roja que treballen amb refugiats arreu de Catalunya? O què els motiva a fer aquesta feina? La Fàtima, la Gemma, l’Omar, l’Antonio, l’Olivier, l’Ascensión o el Manel ho tenen molt clar. Ho fan per tal d’ajudar les persones que més ho necessiten, perquè volen aportar alguna cosa útil en el complicat procés d’integració i acollia, per afavorir l’adaptació dels que s’han vist obligats a deixar casa seva, tot oferint-los noves oportunitats; perquè aconseguir que les persones no estiguin al carrer sense res i tirin endavant és el que creuen que han de fer. Gràcies, doncs, a totes i tots els que treballeu amb persones refugiades, perquè d’aquesta forma, acceptant-los, acollint-los i acompanyant-los esteu fent molt més del que es veu, esteu protegint la humanitat.

La història de Soudeh

A l’Afganistan, més d’un milió de persones pateix algun tipus de discapacitat física. De fet, el país té una de les taxes de discapacitat més altes del món, a causa de quatre dècades de guerra i les seves dramàtiques conseqüències. Les mines terrestres, les restes explosives del conflicte, uns serveis sanitaris precaris, les malalties congènites i els accidents diversos són algunes de les raons que redueixen les possibilitats de gaudir d’una vida normal per a milers d’afganesos. Malgrat tot, són molts els ciutadans amb el valor necessari per posar-se drets novament i somiar amb un futur millor. Per exemple, és el cas de Soudeh. Amb tot just cinc anys va donar les primeres passes amb la seva nova pròtesi. Aquell dia els seus pares van tenir problemes perquè dormís, ja que, tot i el cansament acumulat, la petita estava massa emocionada per anar-se’n al llit. Acabava de descobrir la “normalitat” de poder caminar i córrer sense ajuda. Després de molt esforç i gràcies a la seva capacitat de superació, aquella nena va créixer i va aconseguir estudiar el que volia: Fisioteràpia. Actualment, treballa al centre de rehabilitació física administrat pel CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) a Herat, tot ajudant els que més ho necessiten, contagiant alegria, protegint la humanitat.
[ Més informació a: 30 anys, 178.000 persones. ]