Què cal fer davant d’un atac de pànic

Estàndard

Veure que algú ho està passant malament pot generar inquietud i neguit. No obstant això, en aquests casos és molt important respondre de manera ràpida i tranquil·la. Sabríeu què cal fer, per exemple, si algú té un atac de pànic? Si la resposta és negativa, no us amoïneu i permeteu que us oferim unes pautes ben senzilles, perquè pugueu facilitar els primers auxilis, fins que sigui possible rebre l’ajuda d’un professional sanitari.

1. Mostreu una actitud d’escolta activa i pregunteu a l’afectat, tranquil·lament, com el podeu ajudar. Procureu d’aquesta forma, amb molta cura, que l’individu restableixi la confiança en si mateix tot mostrant el màxim respecte envers la seva persona i la seva situació actual.

2. Intenteu proporcionar serenor, tranquil·litat, confort físic i suport anímic. Reduïu, en la mesura del possible, les fonts d’estrès i, només si fos possible, convideu-lo a seure.

3. Ajudeu la persona a calmar-se. Si ho permet, per exemple, aixequeu i abaixeu els seus braços lentament i guieu-lo en la respiració (que inhali quan aixequi els braços i exhali quan els abaixi).

4. Procureu reconèixer els seus sentiments sense emetre cap mena de judici. Ni que pugui semblar que els seus pensaments no tenen cap sentit o importància per a nosaltres, cal respectar les seves creences i no menystenir-les.

5. Si la persona està desconcertada i no sap ben bé què vol, o simplement no pot dir-ho, oferiu la possibilitat d’esperar pacientment al seu costat, d’escoltar-la i de contactar, si convé, amb altres persones en nom seu.

Es tracta, simplement, d’ajudar i de relaxar la persona a qui vulgueu ajudar. No obstant això, si veieu que no hi ha una millora significativa o encara que empitjora, o si considereu que es necessita ajuda i atenció addicional, truqueu els serveis d’emergència (112). I per descomptat, sempre demaneu permís abans de prendre contacte físic, d’abraçar o tocar algú, ja que una persona en dificultats podria interpretar el contacte com una situació amenaçant.

* Si encara no heu tingut l’oportunitat de formar-vos en primers auxilis, valoreu la possibilitat de fer un curs presencial o a distància. Saber reconèixer i tractar emergències, des d’un atac d’asma o una lesió a una reacció al·lèrgica o un atac al cor, podria salvar una vida.

Com parlar sobre terrorisme amb nens

Estàndard

Tot allò que estigui relacionat amb un atac terrorista és sempre esgarrifós, però per a les famílies amb nens que puguin estar afectats pels esdeveniments traumàtics o trasbalsats per les notícies que arriben constantment a través dels mitjans, tot resulta encara una mica més complicat. Us heu preguntat mai, per exemple, com s’hauria de parlar amb els nens sobre els atacs terroristes que hi ha hagut a Cambrils o Barcelona? Aquí teniu alguns consells.

Fem-ho sempre simple, fàcil i planer. No cal recrear-se en detalls escabrosos o desagradables. Si bé mai se’ls ha de mentir, les explicacions haurien de ser prou senzilles, directes i, sobretot, adequades a l’edat dels infants. No hi ha cap problema si s’ha de reconèixer, per exemple, que hi ha hagut una explosió a la ciutat o un atropellament. No obstant això, caldria evitar els detalls gràfics innecessaris, o l’ús d’eufemismes que podrien confondre’ls i angoixar-los encara més. No compliquem, doncs, les nostres explicacions, ni tinguem una por excessiva de torbar-los. Igual que els adults, els nens, en essència, són resilients, és a dir, tenen la capacitat de recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant circumstàncies adverses.

Per altra banda, és molt important mantenir les rutines diàries, els hàbits quotidians i els horaris als quals estan acostumats els més petits. Diguem i assegurem-los que estem segurs. Oferim-los la tranquil·litat de saber que els atacs terroristes són quelcom molt inusual, que hi ha molta gent vetllant per la nostra seguretat, protegint-nos. Deixem de banda amb els més petits les qüestions polítiques. Tampoc cal parlar de gent dolenta, sinó de mals comportaments.

De fet, el millor que podem fer pels infants en aquests moments és relaxar-los el màxim possible; protegir-los d’aquells comentaris que puguin estar carregats de ràbia, intransigència i odi; encoratjar-los perquè expressin els seus sentiments; i sobretot aprofitar el moment per promoure valors com la pau, l’esperança i la solidaritat. Afortunadament, exemples de bondat també en tenim, gràcies als voluntaris, als infermers, als metges, a les forces de seguretat i a la ciutadania en general: persones (molt sovint anònimes) que, desinteressadament, ajuden i protegeixen moltes altres persones, perquè, com tu, creuen i s’estimen la Humanitat.

Sense cames però amb esperança

Estàndard

Chayakh va patir lesions a les dues cames per l’explosió d’una mina el 1977, durant el conflicte entre el Marroc i el Front Polisari. Amb les cames amputades, va creure que ja mai podria portar una vida normal. Però gràcies a les pròtesis i a una atenció adequada, i sobretot en virtut de la seva valentia i perseverança, avui pot viure de manera activa i independent.

“Em dic Chayakh Oueld Selma El Abdallah. Sóc sahrauí. Una mina antitancs em va malferir: una fractura doble en una cama i una altra de simple a l’altra. Gràcies a Déu un grup de sahrauís passava per aquell indret. Em van portar a Tindouf i allà vaig rebre assistència mèdica. En despertar, vaig descobrir que m’havien amputat les dues cames; i de seguida vaig pensar que seria totalment impossible viure en aquell estat perquè una persona amputada és com algú que ben bé no existeix. Gràcies a Déu vaig tenir l’oportunitat de casar-me i tenir fills. Ara, fins i tot puc conduir vehicles i treballar gràcies als especialistes que van substituir les meves cames per pròtesis. El primer que vaig haver de fer va ser aprendre a caminar. Posteriorment vaig començar a fabricar maons d’argila i fer treballs de construcció, tallar fusta i ocupar-me del bestiar. Tal com veuen, puc fer de tot perquè, de fet, quan confies en tu mateix ets capaç de tot”.